Valencià és la denominació històrica, tradicional i estatutària que rep al País Valencià la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Constitueix, per altra banda, una entitat lingüística pròpia que resulta ser una de les principals variants dialectals de l'idioma (formant part del bloc occidental, igual que la variant nord-occidental i el de transició), juntament amb el català central i el català balear. No obstant, la gran majoria dels valencians (el 64.40%) considera al valencià una llengua diferent segons l'últim estudi del CIS.[1]
El País Valencià compta amb l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a ens oficial encarregat d'elaborar la normativa lingüística de la llengua des de la pròpia modalitat valenciana, juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquest ens va ser creat per la Generalitat Valenciana el 1998 amb el consens majoritari de les Corts Valencianes.
El valencià, dialectològicament parlant, no pot considerar-se un dialecte només enquadrat en el marc politicoadministratiu del País Valencià. El fet que els dialectes de la llengua catalana formen un continu fa que molts dels trets valencians arriben més enllà de les terres de l'Ebre catalanes i aragoneses (catalanòfones), fins al Baix Camp i el Baix Cinca, igual que alguns trets típics del català nord-occidental comencen a aparéixer a la Plana Alta i van apareixent-ne més progressivament a mesura que s'avança cap al nord.
